L'ÈPOCA PÚNICA
A partir del final del segle VI aC, Eivissa s'integra dins l'esfera d'influència de Cartago. A partir d'aquests moments, arriben a l'illa nous contingents de població púnica que es mesclen amb el primitiu poblament fenici, la qual cosa provoca, durant tot el segle V aC, un important creixement demogràfic que té com a conseqüència dos fets fonamentals:
Per una banda, el creixement de l'establiment de la badia d'Eivissa, que esdevé un important centre urbà, amb una població d'alguns milers d'habitants i amb una topografia consolidada, que es mantindrà invariable durant tota l'Antiguitat: la ciutat a la vessant septentrional del puig de Vila, la necròpolis al puig des Molins, uns 500 m a ponent de la ciutat; i una important zona industrial, on es concentraven les diverses terrisseries que proveïen la ciutat ─i possiblement tota l'illa─ d'envasos ceràmics tant per al consum intern com per a l'exportació.
Per l'altra, a partir de mitjan segle V aC, el creixement de la població possibilita la colonització de tot el territori eivissenc (Formentera continua sense cap nucli de població permanent) amb la instal·lació d'un gran nombre d'establiments rurals, tant a la costa com a l'interior, encarregats de l'explotació directa dels recursos de l'illa, que comptaven amb la seva pròpia necròpolis.
Establiment rural Can Fita(Santa Eulària des Riu)Reconstrucció axionomètrica
Tot això fa possible un canvi de model econòmic, ja que Eivissa passarà de ser un centre receptor i redistribuïdor de mercaderies d'altres procedències, a ser un important centre productor i exportador a gran escala de productes propis, que seran presents, sobretot les àmfores, a un gran nombre de centres urbans i poblats indígenes de tota la Mediterrània occidental.
Va ser a les Balears on l'activitat dels ebusitans era més intensa, cosa que els va portar a fundar assentaments permanents, com el de l'illot de na Guardis (Mallorca).
Aquest creixement comercial permetrà que Eivissa, al principi del segle III aC, encunyi moneda, la qual es caracteritza per la imatge del déu Bes.
En les guerres Púniques, Eivissa fa costat a Cartago. Durant la segona d'elles, l'any 217 aC, és assetjada pels romans, que no aconseguiran sotmetre-la, i el 205 aC acull l'esquadra cartaginesa, a la qual assorteix de provisions, armes i homes per continuar la campanya a les illes Balears.
Després de la Segona Guerra Púnica, entre els anys 200 i el 125 aC aproximadament, Eivissa coneixerà un període de gran prosperitat en què s'intensificarà l'activitat comercial, que ara devia estar sota el control estricte dels romans. No obstant això, a partir del 123 aC, en què les tropes romanes conquistaren Mallorca i Menorca, Eivissa iniciarà una etapa de recessió econòmica: cessa l'activitat dels establiments a les Balears, s'abandonen diverses instal×lacions rurals i deixa d'encunyar-se moneda.
En un moment del qual es desconeix la data, Eivissa esdevé una ciutat federada de Roma. Això, que implicava la submissió a l'Estat romà a canvi de mantenir una certa autonomia interna, va suposar el primer esglaó en el procés de dissolució de les estructures sòcio-econòmiques de l'illa i la integració successiva en les estructures estatals de Roma.
Durant el segle I aC, Eivissa serà l'escenari d'alguns episodis de les guerres civils romanes: l'any 81 aC el desembarcament de Sertori i el 47 aC la conquesta de l'illa per Gneu Pompeu. Hi ha també símptomes d'una certa recuperació econòmica, Formentera està ara en procés de ser poblada, torna a encunyar-se moneda i diversos autors llatins parlen de les excel×lències d'alguns productes del camp eivissenc. Però el fet més cert és que el potencial i el paper d'Eivissa en el context mediterrani ja no tornarà a ser mai el d'abans. Ara, irremissiblement, les Pitiüses, anomenades Ebusus pels romans, es diluiran en el si d'un imperi de cada vegada més vast.
RELIGIÓ
Estela votivaUn dels elements més singulars dins la cultura material púnico-ebusitana, és l'estela de pedra exposada al replà de l'escala que baixa des de la Universitat fins al passadís del baluard de Santa Tecla. Pel mateix fet de ser una peça única, i per portar una inscripció que incrementa l'escassa sèrie de testimonis epigràfics d'època púnica a Eivissa, l'interès d'aquest element trascendeix el seu caràcter votiu-religiós.
Descripció: Estela tallada en un bloc de pedra calcària local, de forma allargada, amb els costats paral×lels, fragmentada per la seva part inferior. A la seva part superior està rematada per un frontó triangular, amb petites antefixes als seus vèrtexs laterals, a sota del qual hi ha un fris totalment llis. Al centre de l'estela, dins un nínxol de forma rectangular, està representada la imatge d'un personatge masculí, amb la mà dreta aixecada en actitud d'oració, vestit amb robes que cauen formant amples plegaments, deixant entreveure per sota d'elles les formes del cos. A la part inferior, l'estela té gravada una inscripció en caracters púnics, que està incompleta pel fet de ser afectada per la fractura de la peça, conservant tan sols la primera línia.Procedència: Ca na Rafala, Sant Rafel (Sant Antoni, Eivissa).Transcripció de la inscripció:Lectura: MTNT S B'L'ZRTraducció: Ofrena de BaalazarCronologia: Segle IV aC
Aquesta estela, tant per les seves característiques com per la seva inscripció, correspon a un model molt freqüent a l'àmbit púnic centre-mediterrani (Cartago, Sicília occidental i Sardenya), on habitualment se dipositaven als tophets, és a dir, als recintes cultuals on s'enterraven les restes incinerades dels infants oferts als déus. En aquests llocs, la continuïtat d'ús durant segles fa que les esteles es trobin per milers. Això no obstant, a Eivissa, tant la descontextualització d'aquesta peça com el fet que només s'hagi trobat aquest únic exemplar, no ens permeten relacionar l'estela de ca na Rafala amb un d'aquests santuaris.
La religió a l'Eivissa púnica -Vitrina 8-En els segles VI-V aC, Astarté i Melqart eren els déus principals del panteó púnic. A final del segle V aC, canvis socio-econòmics i polítics faran que siguin substituïts per Tànit i Baal-Hammó. A Eivissa, també tenim testimonis de Reshef i de Bes, que dóna nom a l'illa.El culte oficial el tenim documentat als santuaris, mentre que la religiositat privada queda palesa tant en elements d'ús individual ─amulets púnics o egipcis i escarabeus─, com en les terracottes i altres objectes rituals que sovint apareixen a les tombes.
Santuari de s'illa Plana, Eivissa(final del segle VI-V aC) -Vitrina 9-Situat dalt del que aleshores era una gran illa al mig de la badia d'Eivissa -que l'erosió va dividir en les dues illes actuals (s'illa Plana i s'illa Grossa)-, aquest jaciment fou excavat l'any 1907. Juntament amb restes de construccions, s'hi trobaren fragments de diverses figuretes, fabricades a mà o amb motlle, algunes d'estil egipci. També, dins dos pous -bothroi-, hi aparagueren ex-vots amb el sexe molt marcat, afaiçonats en el torn. Es desconeix a quines divinitats s'havia dedicat aquest santuari, però els materials que s'hi trobaren indiquen la pràctica d'un culte relacionat amb la fertilitat.
Santuari des Cuieram, Sant Joan de Labritja(final segle V-II aC) -Vitrina 10-Situat a la part nord-oriental de l'illa, fou excavat els anys 1907, 1909, 1965, 1968 i 1982. Malgrat estar ubicat en una cova natural, tenia l'estructura tripartida dels santuaris de l'antiguitat: sala I o vestíbul a l'exterior; sala II (cel·la) i sala III (sancta-sanctorum) dins la cova. La troballa d'una plaqueta de bronze amb dues inscripcions ens documenta el culte a Reshef-Melkart en els segles V-IV aC, i després, en els segles IV-II aC, a la deesa Tànit, de qui s'hi trobaren centenars d'ex-vots.
LA PRODUCCIÓ LOCAL
Ceràmica púnico-ebusitana arcaica (ca. 525-425 aC) -Vitrina 11-A final del segle VI aC les terrisseries de l'Eivissa púnica comencen la producció industrial de vasos ceràmics. Tota la producció ebusitana està fabricada amb torn, en pasta clara, sense vernís i, només de vegades, amb una senzilla decoració pintada, de franges horitzontals de color negre o roig. La principal característica d'aquest primer moment és que els vasos ebusitans copien fidelment els models púnics del Mediterrani Central.
Ceràmica púnico-ebusitana clàssica (ca. 425-250 aC) -Vitrines 12 i 13-Coincidint amb una època d'apogeu comercial de l'illa i d'intensificació de la producció de recursos propis, els nivells arqueològics del barri de terrisseries de la ciutat mostren una important activitat productora, sobretot en el segle IV aC. La desaparició d'algunes formes ceràmiques, que són substituïdes per altres de noves, marca una evolució de la producció local, que ara assoleix una personalitat pròpia.
Ceràmica comuna: La principal producció ceràmica púnico-ebusitana és la ceràmica comuna, destinada a l'ús domèstic en general (gerres, gerros, plats, bols, llànties, etc.), que en aquests moments solen presentar decoració pintada.
Vaixella de taula: Entre final del segle V i final del segle IV aC, les terrisseries eivissenques produiran també vaixelles d'imitació àtica, que s'inspiren en algunes formes de la ceràmica grega (principalment bols, pàteres, plats, etc), generalment en pasta de color gris coberta d'engalba.
Ceràmica púnico-ebusitana tardana (ca. 250-25 aC) -Vitrines 14-17-Les guerres Púniques, i el posterior procés d'integració d'Eivissa a les estructures estatals romanes, comportaran canvis sòcio-econòmics, polítics i culturals, que, pel que fa a la ceràmica, es tradueixen en una important evolució. N'apareixen formes noves i se n'abandonen alguns tipus púnics tradicionals del període anterior, palesant-se també influències foranes. Com a conseqüència d'un increment del comerç exterior, s'observa que, a partir del segle II aC, la producció es massifica i disminueix la qualitat.
Ceràmica comuna: La ceràmica comuna ebusitana d'aquest període quasi no presenta decoració pintada. En canvi, molts dels vasos, com les àmfores, tenen estries a gran part o a tota la seva superfície. Algunes formes característiques de l'època són gerros i gerres de considerable grandària, que, de vegades, servien d'urnes cineràries per a contenir les restes òssies dels cadàvers incinerats. Juntament amb aquestes peces, se n'hi troben també d'altres de petit volum ─gerretes, plats i llànties─ que, encara que recorden els models del període anterior, pel que fa a la forma han evolucionat notablement.
Vaixella de taula: Entre final del segle III i el segle I aC, les terrisseries ebusitanes produiran també vaixella que imita les ceràmiques itàliques de vernís negre, anomenades "campanianes". A més de la forma, que no sempre és reproduïda fidelment, copiaran també els motius decoratius impresos en el fons intern dels bols i els plats. Encara que aquesta producció es destinava principalment a la demanda local, va ser exportada en gran quantitat a les comunitats talaiòtiques de Mallorca i Menorca.
Atuells de cuina: Una altra producció característica de les terrisseries eivissenques d'aquesta època són les ceràmiques de cuina, destinades a la cocció dels aliments (olles, cassoles, pots, etc.). Aquestes peces, afaiçonades en el torn, són fabricades amb argiles de qualitats refractàries per aconseguir més resistència al foc i una millor difusió de la calentor. Solen reproduir models que són freqüents a tota la Mediterrània.
Numismàtica púnico-ebusitana (segles III-I aC) -Vitrina 17-Des del començament del segle III aC, Eivissa emetrà moneda pròpia. La majoria d'emissions es faran en bronze, encara que, en algun moment, se n'encunyaran algunes sèries d'argent. El motiu iconogràfic principal serà la imatge del déu Bes. La seca funcionarà fins a principi de l'època imperial romana
Àmfores púnico-ebusitanes (final segle VI-I aC) -Vitrina 18-En el segle VI aC, Eivissa comença a fabricar els primers vasos industrials per transportar i per emmagatzemar els seus productes, dels que una part important es destinava a l'exportació. Així, des de mitjan segle V aC fins al canvi d'era, la presència d'àmfores eivissenques serà constant als poblats indígenes de Catalunya, de l'est peninsular i de les Balears. A més de les formes pròpies dins la tradició púnica, les terrisseries ebusitanes també fabricaran àmfores que imiten el perfil d'envasos estrangers, principalment grecs i itàlics.
RELACIONS COMERCIALS
Importacions púniques (segles V-I aC) -Vitrina 19-Les relacions d'Eivissa amb els centres fenicis occidentals i amb els púnics del Mediterrani central, Cartago inclosa, eren estretes i permanents, com així ho testifiquen els vasos de ceràmica comuna, els atuells de cuina, les monedes i les àmfores que s'han trobat a l'illa i que procedeixen d'aquests llocs. De la mateixa manera, a través dels circuits comercials fenício-púnics, arribaven elements sumptuaris i productes diversos, com perfums dins petits recipients de vidre policromat, granadures de collar, joies, escarabeus, ous d'estruç decorats, etc.
Importacions gregues (segles V-III aC) -Vitrines 20 i 21-Com a conseqüència dels intercanvis entre grecs i púnics, a Eivissa, de la mateixa manera que a altres centres fenício-púnics, arribaran diverses produccions gregues: vi, terracottes, algunes ceràmiques comunes, vaixella de vernís negre, llànties i recipients per a perfums, principalment de producció àtica. S'ha de destacar l'escassetat o l'absència dels vasos relacionats amb el consum del vi (kratéres, kylikes i skyphoi), tan freqüents a tota la Mediterrània, mentre que la importació de petits recipients per a perfums (lékythoi) i de llànties va ser molt abundant, ja que l'ús d'aquests objectes era habitual en els rituals funeraris de l'època.Però, així com la major part de ceràmiques importades que s'han trobat a l'illa provenen de Grècia, sobretot d'Atenes, la moneda grega apareguda a Eivissa ens documenta les relacions amb els centres occidentals: les ciutats de la Magna Grècia i Sicília, però sobretot Massàlia (Marsella) i Empúries, que eren els intermediaris per mitjà dels quals arribaven molts dels productes hel×lènics.
Importacions ibèriques (segles III-I aC) -Vitrina 22-L'àrea ibèrica del sud-est, l'est peninsular, Catalunya i el sud de França van ser la zones on major expansió va tenir el comerç púnico-ebusità. D'Ibèria, se n'obtenien mercenaris i se n'importaven cereals i matèries primeres. Ara bé, així com la presència de materials ebusitans, principalment àmfores, és molt abundant a nombrosos poblats ibèrics, a Eivissa són molt escasses les importacions ibèriques. Aquestes, que en general són d'època tardana, es redueixen a algunes àmfores, alguns fragments de vasos decorats (kalathoi), gerretes grises anomenades "emporitanes" i monedes, principalment de seques catalanes i aragoneses.
Importacions talaiòtiques (segles IV-II aC) -Vitrina 22-La presència comercial púnico-ebusitana a Mallorca i Menorca va ser molt important. Els primers contactes es documenten en el segle V aC, i és en aquest moment quan els foners baleàrics comencen a ser reclutats per l'exèrcit cartaginès. La presència eivissenca s'intensifica en el segle IV aC, fins al punt que es funden establiments costaners, com el de l'illot de na Guardis (Mallorca), que tendran una intensa activitat fins a la conquesta romana de les Balears l'any 123 aC. A Eivissa, és testimoni material d'aquestes relacions el petit lot de ceràmiques talaiòtiques trobades a diverses necròpolis de l'illa.
Importacions campanianes (segles III-I aC) -Vitrina 23-Amb la designació de ceràmiques campanianes s'anomenen tota una sèrie de produccions de vernís negre, principalment vaixella, que deriven de les ceràmiques àtiques. Es fabricaren primer a diferents tallers de la Mediterrània occidental ─anomenats proto-campanians (Roma, Nikia-Ion, Rhode, Empúries, etc)─, durant el segle III aC, i després, a major escala, a Itàlia. Primer a Campània (campaniana A), des de final del segle III aC, i posteriorment a Etrúria (campaniana B), a partir de mitjan segle II aC. A finals del segle I aC, aquestes ceràmiques desapareixen i són substituïdes per noves produccions.
Importacions itàliques i hel×lenístiques (segles III-I aC) -Vitrina 24-Els productes que arriben a Eivissa, sobretot després de la segona guerra Púnica, demostren que, gradualment, l'hegemonia comercial de Roma es va consolidant. Les importacions més abundants són els ungüentaris fusiformes per a perfums, la presència dels quals és habitual en els enterraments d'aquesta època, on també es documenten llànties de producció itàlica -anomenades republicanes-, que durant el segle I aC s'imposaran als mercats. Però també s'importen productes de més qualitat, i, per tant, menys nombrosos, com les ceràmiques amb decoració en relleu fabricades amb motlle, anomenades megàriques, tot i que eren produïdes tant a Itàlia (Tívoli i Tindaris) com a centres de l'Àsia Menor (Delos, Priene, etc.). Cal també indicar la presència a l'illa de les primeres monedes romanes ─denaris d'argent i numerari de bronze.
Àmfores d'importació (segles V-I aC) -Vitrina 25-Durant l'Antiguitat, Eivissa estarà integrada en les principals xarxes d'intercanvi de la Mediterrània occidental, les quals, a la vegada que permetien donar sortida a la producció local, facilitaven l'arribada a l'illa de productes diversos (oli, vi, cereals, salaons, etc.), tant fenício-occidentals i púnics com grecs i itàlics. Les àmfores en què s'envasaven aquests productes són un dels principals elements arqueològics que ens permeten reconstruir els circuits comercials pels quals es distribuïen aquestes mercaderies.( De la pàgina web delhttp://www.aamaef.org