Can Fita. Troballes púnicorromanes a Santa Eulària des Riu

Arqueologia púnica a Santa Eulària des Riu
PRIMERES TROBALLES ARQUEOLÒGIQUES A CAN FITA
Des de fa molt de temps tenim coneixement de l’existència de restes arqueològiques a Can Fita. El 1903, en una necròpolis al lloc conegut com a Hort d’en Fita a la desembocadura del riu de Santa Eulària (Pérez Cabrero, 1909) es va trobar un cap de marbre Dionís de 0,12 metres d’alçada. Aquesta peça representa un Dionís jove ben conservat, encara que li falta la part del coll. Inicialment va pertànyer a la col·lecció d’Isidor Macabich, el qual la va regalar a Joan Roman Calbet i finalment va passar a formar part de la col·lecció Sainz de la Cuesta, els fons de la qual es troben dipositats al Museu Arqueològic d’Eivissa, a les vitrines del qual es poden admirar actualment. Per altra banda, el 1916 Colomines va excavar a la finca de Can Poll o s’Hort d’en Poll, a les proximitats de la desembocadura del riu, excavació que P. de Palol va recollir posteriorment. Per notícies no confirmades sabem que prop de Santa Eulària hi ha una pila baptismal del tipus Son Bou en un del camps veïns, on es fan alguns sondejos amb resultats positius que, a l’espera de poder-los dur a terme de forma metòdica, han quedat per fer.

DADES SOBRE EL JACIMENT ARQUEOLÒGIC DE CAN FITA.

El principal interès del jaciment arqueològic de Can Fita radica en la importància de les seues estructures arquitectòniques i, sobretot, en l’ampli període cronològic que abasta. Els sondejos de delimitació del jaciment i la pròpia dispersió de les estructures li confereixen unes importants dimensions: quasi 650 metres quadrats, on es succeeixen tots els edificis excavats, i al voltant de 4.000 metres quadrats com a màxima dispersió de materials i instal·lacions annexes. L’origen de l’assentament rural punicoromà de Can Fita ha d’ubicar-se en el context més ampli de la colonització del camp ebusità i és perfectament coherent amb els coneixements que tenim de l’inici i colonització del camp ebusità amb l’establiment de nombroses colònies agrícoles. La hipòtesi de treball dels investigadors és que, almenys entre el segle V a.C. i l’època imperial romana, els pagesos de la ruralia ebusitana eren lliures posseïdors de les terres que cultivaven en una relació contractual amb la ciutat-estat, sota la forma de pagament de rendes, igual que els seus homòlegs del camp cartaginès. L’elecció del lloc d’emplaçament, que va perdurar onze segles, i estava situat a uns 700 metres de la desembocadura del riu de Santa Eulària, no va ser casual. La proximitat del mar també degué ser un factor important per determinar aquesta elecció; prova d’això són les restes trobades, entre les quals destaca un plom dels utilitzats a les xarxes de pesca.
Fundació del primer edifici – IV a.C.

Quant a la fundació del primer edifici, com a molt tard, correspon al segle IV a.C i fins i tot es pot remuntar al segle V, període durant el qual l’ocupació del territori de l’Eivissa púnica va gaudir del seu màxim apogeu. En tot cas es pot afirmar, amb tota seguretat, que almenys fins al segle IV aC, ja existia a Can Fita un assentament estable. No sabem a quin tipus d’activitat es va dedicar inicialment l’esmentat establiment, davant l’absència d’estructures intel·ligibles, però no serà fins al segle II aC quan es derroca l’edifici més antic per edificar-ne un altre damunt d’aquest. Explotació de l’oliEn aquest moment una de les activitats degué ser l’explotació de l’oli com a activitat complementària evidenciada per tres cubetes de decantació. L’escassa capacitat que puguin albergar posa de manifest una producció destinada a l’autoconsum com a complement d’altres produccions. L’existència de tres cubetes es pot relacionar amb les diferents qualitats que es podien obtenir en els diferents moments en què es feia el premsat. De fet, Columela (XII,50) aconsellava l’existència de tres fileres de recipients segons la collita de l’oliva. Segons la presència de materials a l’abocador associat a aquest edifici (la cronologia del qual abasta des dels segles IV-III a.C. al canvi d’era) en què es va trobar ceràmica de cuina, de taula, ossos..., indica l’existència d’un hàbit estable, amb dependències destinades a cuina i a residència. Reorganització de l’espai – finals del segle IA finals del segle I o a principis del II dC en plena integració en la romanització i municipalització de la ciutat d’Ebusus, es reforma i reorganitza l’espai. A tal fi s’anivella l’edificació anterior i s’hi aixequen a sobre unes cambres entre les quals hi ha un ampli espai destinat a la producció d’oli que multiplica per 3,5 vegades la capacitat de les cubetes del període precedent, la qual cosa degué tenir una enorme incidència en la quantitat de producció de l’assentament, ara destinat a un mercat. Segons els autors antics i moderns, el mateix dia de la recol·lecció es molia l’oliva. En tot cas, no s’emmagatzemava més de 5 o 6 dies i, en casos extraordinaris d’una collita excel·lent, s’utilitzava la premsa dia i nit per absorbir la producció i evitar una acumulació de l’oliva als magatzems. Això podria explicar la presència de dos contrapesos a Can Fita, suposant que el seu olivar era més gros que la resta de jaciments eivissencs, els quals, per regla general, només disposaven d’un. Se suposa que a l’època alta imperial, la producció d’olives a Can Fita abastava una producció màxima basada en aquest cultiu d’entre 11.000 i 17.000 litres anuals que devien necessitar un mes o un mes i mig per a la seua transformació. Aquest oli es devia consumir majoritàriament a la ciutat d’Ebusus sense sobrepassar els límits insulars, llevat d’alguna rara excepció, i menys encara en època altoimperial, quan l’oli bètic envasat en àmfores Dressel 2 dominava els mercats mediterranis i arribava fins i tot a les costes ebusitanes, inclòs l’assentament de Can Fita. Atesos els continguts de les àmfores i considerant una producció d’oli destinada únicament al mercat interior, no és raonable pensar que Can Fita estigués especialitzat només en aquesta producció. És probable, per tant, que els seus camps també estiguessin ocupats per importants superfícies de vinyes, encara que en el registre arqueològic les instal·lacions destinades a la producció de vi son menys evidents. Disposam d’indicis suficients per assegurar que, de manera simultània a la important reforma de les estructures agràries anteriorment esmentades, es va construir una part urbana decorada amb motius pictòrics completament integrats en els models acceptats per tot el Mediterrani. Segle III – Inici de l’abandonament de la part urbanaEn el segle III es continuen utilitzant les dependències annexes a la premsa i comença, possiblement, l’abandonament de la part urbana, mentre que a la rústica es pavimenten els terres i es canvia lleugerament la distribució. Les instal·lacions agrícoles seguiran descobertes, encara que ignoram si estaven en funcionament, almenys fins al segle IV o V, encara que en aquest moment l’activitat no degué ser molt intensa, com indicava l’escassesa de materials datats en l’últim segle. Paradoxalment, amb la disminució de l’activitat es multipliquen les troballes monetàries. Segle V – VI Més tard, a finals del segle V o ja en el VI, en època bizantina, es recupera la zona agrícola i es procedeix, amb seguretat, a la inutilització amb runa reomplint les dependències anteriors, per aixecar –hi a sobre una gran habitació amb una llar central, existent fins al segle VII d.C. Al voltant d’aquesta llar destaca una major freqüència de les troballes de la malacofauna amb un total de 600 fragments que representen el 40 % de les troballes al jaciment. Això podria interpretar-se amb una major dependència d’aquells moments dels recursos derivats del marisc. No és fàcil precisar la data exacta de l’abandonament del jaciment o si es produeix un abandonament absolut. És en aquest quan ens hauríem de formular una pregunta molt important sobre el destí de l’olivar, ja que al-Zubri afirmava que en el segle XII no existia a Balears; a més aquest cultiu tampoc era citat pels nous conqueridors catalans un segle després. Què havia passat amb l’olivar? Segons el prestigiós investigador M. Barceló, l’olivar havia de ser reintroduït a les illes des d’Al-Andalus pels almoràvits.

DADES DE LES TOMBES EXCAVADES AL JACIMENT ARQUEOLÒGIC DE CAN FITA

Aquí hem d’assenyalar que les instal·lacions pageses de les illes Pitiüses, entre els segles I i VII, tenien necròpolis pròpies on inhumaven els seus morts. És, a Eivissa, el manteniment d’una pràctica que es remunta al segle V, moment clàssic de l’època púnica. Excavades tres fosses a Can FitaA vegades les mateixes fosses servien per fer diversos enterraments. En el cas de Can Fita varen ser tres les fosses excavades, datades entre la segona meitat del segle III i el segle VI o VII, perquè després de l’establiment pareix que no té continuïtat, i almenys en la número 1 va quedar demostrat que albergava més d’una inhumació. Devien ser la representació d’una petita part dels habitants que va arribar a tenir aquell nucli rural al llarg de la seua dilatada història, de més de mil anys. Aquestes tombes albergaven com a mínim 4 individus i segons les anàlisis realitzades es pot determinar que les restes trobades corresponien a 2 individus femenins adults i 2 de menors, un de 12 anys i un altre de 5, aproximadament.

PRIMERES TROBALLES DE PINTURA MURAL A EIVISSA

D’entre les diferents troballes realitzades al jaciment de Can Fita en destaca un en especial que va permetre l’aportació d’un nou element a l’arqueologia eivissenca. Durant les excavacions varen aparèixer les primeres restes de revestiment mural pictòric d’època romana a la nostra illa.
BIBLIOGRAFIA:

CAN FITA, ONZE SEGLES D´UN ASSENTAMENT RURAL DE L´ANTIGUITAT EBUSITANA (segle IV a.C. - segle VII d.C.). Ricardo González Villaescusa. Elsa Pacheco Cardona. QUADERNS D´ARQUEOLOGIA PITIUSA, 7. Text de Michel Ferrer Clapés.
Veure-ho en .www.santaeulalia.net/ct/elmunicipio/historia+arqueologia.php