dijous, 24 de febrer del 2011
Ara parlam de teatre...
El teatre a primer i segon d'ESO entra al nostre currículum amb una optativa, el Taller de teatre , que és impartida pels departaments de llengua als IES.
dimarts, 30 de gener del 2007
Can Fita. Troballes púnicorromanes a Santa Eulària des Riu
Arqueologia púnica a Santa Eulària des Riu
PRIMERES TROBALLES ARQUEOLÒGIQUES A CAN FITA
Des de fa molt de temps tenim coneixement de l’existència de restes arqueològiques a Can Fita. El 1903, en una necròpolis al lloc conegut com a Hort d’en Fita a la desembocadura del riu de Santa Eulària (Pérez Cabrero, 1909) es va trobar un cap de marbre Dionís de 0,12 metres d’alçada. Aquesta peça representa un Dionís jove ben conservat, encara que li falta la part del coll. Inicialment va pertànyer a la col·lecció d’Isidor Macabich, el qual la va regalar a Joan Roman Calbet i finalment va passar a formar part de la col·lecció Sainz de la Cuesta, els fons de la qual es troben dipositats al Museu Arqueològic d’Eivissa, a les vitrines del qual es poden admirar actualment. Per altra banda, el 1916 Colomines va excavar a la finca de Can Poll o s’Hort d’en Poll, a les proximitats de la desembocadura del riu, excavació que P. de Palol va recollir posteriorment. Per notícies no confirmades sabem que prop de Santa Eulària hi ha una pila baptismal del tipus Son Bou en un del camps veïns, on es fan alguns sondejos amb resultats positius que, a l’espera de poder-los dur a terme de forma metòdica, han quedat per fer.
DADES SOBRE EL JACIMENT ARQUEOLÒGIC DE CAN FITA.
El principal interès del jaciment arqueològic de Can Fita radica en la importància de les seues estructures arquitectòniques i, sobretot, en l’ampli període cronològic que abasta. Els sondejos de delimitació del jaciment i la pròpia dispersió de les estructures li confereixen unes importants dimensions: quasi 650 metres quadrats, on es succeeixen tots els edificis excavats, i al voltant de 4.000 metres quadrats com a màxima dispersió de materials i instal·lacions annexes. L’origen de l’assentament rural punicoromà de Can Fita ha d’ubicar-se en el context més ampli de la colonització del camp ebusità i és perfectament coherent amb els coneixements que tenim de l’inici i colonització del camp ebusità amb l’establiment de nombroses colònies agrícoles. La hipòtesi de treball dels investigadors és que, almenys entre el segle V a.C. i l’època imperial romana, els pagesos de la ruralia ebusitana eren lliures posseïdors de les terres que cultivaven en una relació contractual amb la ciutat-estat, sota la forma de pagament de rendes, igual que els seus homòlegs del camp cartaginès. L’elecció del lloc d’emplaçament, que va perdurar onze segles, i estava situat a uns 700 metres de la desembocadura del riu de Santa Eulària, no va ser casual. La proximitat del mar també degué ser un factor important per determinar aquesta elecció; prova d’això són les restes trobades, entre les quals destaca un plom dels utilitzats a les xarxes de pesca.
Fundació del primer edifici – IV a.C.
Quant a la fundació del primer edifici, com a molt tard, correspon al segle IV a.C i fins i tot es pot remuntar al segle V, període durant el qual l’ocupació del territori de l’Eivissa púnica va gaudir del seu màxim apogeu. En tot cas es pot afirmar, amb tota seguretat, que almenys fins al segle IV aC, ja existia a Can Fita un assentament estable. No sabem a quin tipus d’activitat es va dedicar inicialment l’esmentat establiment, davant l’absència d’estructures intel·ligibles, però no serà fins al segle II aC quan es derroca l’edifici més antic per edificar-ne un altre damunt d’aquest. Explotació de l’oliEn aquest moment una de les activitats degué ser l’explotació de l’oli com a activitat complementària evidenciada per tres cubetes de decantació. L’escassa capacitat que puguin albergar posa de manifest una producció destinada a l’autoconsum com a complement d’altres produccions. L’existència de tres cubetes es pot relacionar amb les diferents qualitats que es podien obtenir en els diferents moments en què es feia el premsat. De fet, Columela (XII,50) aconsellava l’existència de tres fileres de recipients segons la collita de l’oliva. Segons la presència de materials a l’abocador associat a aquest edifici (la cronologia del qual abasta des dels segles IV-III a.C. al canvi d’era) en què es va trobar ceràmica de cuina, de taula, ossos..., indica l’existència d’un hàbit estable, amb dependències destinades a cuina i a residència. Reorganització de l’espai – finals del segle IA finals del segle I o a principis del II dC en plena integració en la romanització i municipalització de la ciutat d’Ebusus, es reforma i reorganitza l’espai. A tal fi s’anivella l’edificació anterior i s’hi aixequen a sobre unes cambres entre les quals hi ha un ampli espai destinat a la producció d’oli que multiplica per 3,5 vegades la capacitat de les cubetes del període precedent, la qual cosa degué tenir una enorme incidència en la quantitat de producció de l’assentament, ara destinat a un mercat. Segons els autors antics i moderns, el mateix dia de la recol·lecció es molia l’oliva. En tot cas, no s’emmagatzemava més de 5 o 6 dies i, en casos extraordinaris d’una collita excel·lent, s’utilitzava la premsa dia i nit per absorbir la producció i evitar una acumulació de l’oliva als magatzems. Això podria explicar la presència de dos contrapesos a Can Fita, suposant que el seu olivar era més gros que la resta de jaciments eivissencs, els quals, per regla general, només disposaven d’un. Se suposa que a l’època alta imperial, la producció d’olives a Can Fita abastava una producció màxima basada en aquest cultiu d’entre 11.000 i 17.000 litres anuals que devien necessitar un mes o un mes i mig per a la seua transformació. Aquest oli es devia consumir majoritàriament a la ciutat d’Ebusus sense sobrepassar els límits insulars, llevat d’alguna rara excepció, i menys encara en època altoimperial, quan l’oli bètic envasat en àmfores Dressel 2 dominava els mercats mediterranis i arribava fins i tot a les costes ebusitanes, inclòs l’assentament de Can Fita. Atesos els continguts de les àmfores i considerant una producció d’oli destinada únicament al mercat interior, no és raonable pensar que Can Fita estigués especialitzat només en aquesta producció. És probable, per tant, que els seus camps també estiguessin ocupats per importants superfícies de vinyes, encara que en el registre arqueològic les instal·lacions destinades a la producció de vi son menys evidents. Disposam d’indicis suficients per assegurar que, de manera simultània a la important reforma de les estructures agràries anteriorment esmentades, es va construir una part urbana decorada amb motius pictòrics completament integrats en els models acceptats per tot el Mediterrani. Segle III – Inici de l’abandonament de la part urbanaEn el segle III es continuen utilitzant les dependències annexes a la premsa i comença, possiblement, l’abandonament de la part urbana, mentre que a la rústica es pavimenten els terres i es canvia lleugerament la distribució. Les instal·lacions agrícoles seguiran descobertes, encara que ignoram si estaven en funcionament, almenys fins al segle IV o V, encara que en aquest moment l’activitat no degué ser molt intensa, com indicava l’escassesa de materials datats en l’últim segle. Paradoxalment, amb la disminució de l’activitat es multipliquen les troballes monetàries. Segle V – VI Més tard, a finals del segle V o ja en el VI, en època bizantina, es recupera la zona agrícola i es procedeix, amb seguretat, a la inutilització amb runa reomplint les dependències anteriors, per aixecar –hi a sobre una gran habitació amb una llar central, existent fins al segle VII d.C. Al voltant d’aquesta llar destaca una major freqüència de les troballes de la malacofauna amb un total de 600 fragments que representen el 40 % de les troballes al jaciment. Això podria interpretar-se amb una major dependència d’aquells moments dels recursos derivats del marisc. No és fàcil precisar la data exacta de l’abandonament del jaciment o si es produeix un abandonament absolut. És en aquest quan ens hauríem de formular una pregunta molt important sobre el destí de l’olivar, ja que al-Zubri afirmava que en el segle XII no existia a Balears; a més aquest cultiu tampoc era citat pels nous conqueridors catalans un segle després. Què havia passat amb l’olivar? Segons el prestigiós investigador M. Barceló, l’olivar havia de ser reintroduït a les illes des d’Al-Andalus pels almoràvits.
DADES DE LES TOMBES EXCAVADES AL JACIMENT ARQUEOLÒGIC DE CAN FITA
Aquí hem d’assenyalar que les instal·lacions pageses de les illes Pitiüses, entre els segles I i VII, tenien necròpolis pròpies on inhumaven els seus morts. És, a Eivissa, el manteniment d’una pràctica que es remunta al segle V, moment clàssic de l’època púnica. Excavades tres fosses a Can FitaA vegades les mateixes fosses servien per fer diversos enterraments. En el cas de Can Fita varen ser tres les fosses excavades, datades entre la segona meitat del segle III i el segle VI o VII, perquè després de l’establiment pareix que no té continuïtat, i almenys en la número 1 va quedar demostrat que albergava més d’una inhumació. Devien ser la representació d’una petita part dels habitants que va arribar a tenir aquell nucli rural al llarg de la seua dilatada història, de més de mil anys. Aquestes tombes albergaven com a mínim 4 individus i segons les anàlisis realitzades es pot determinar que les restes trobades corresponien a 2 individus femenins adults i 2 de menors, un de 12 anys i un altre de 5, aproximadament.
PRIMERES TROBALLES DE PINTURA MURAL A EIVISSA
D’entre les diferents troballes realitzades al jaciment de Can Fita en destaca un en especial que va permetre l’aportació d’un nou element a l’arqueologia eivissenca. Durant les excavacions varen aparèixer les primeres restes de revestiment mural pictòric d’època romana a la nostra illa.
BIBLIOGRAFIA:
CAN FITA, ONZE SEGLES D´UN ASSENTAMENT RURAL DE L´ANTIGUITAT EBUSITANA (segle IV a.C. - segle VII d.C.). Ricardo González Villaescusa. Elsa Pacheco Cardona. QUADERNS D´ARQUEOLOGIA PITIUSA, 7. Text de Michel Ferrer Clapés.
Veure-ho en .www.santaeulalia.net/ct/elmunicipio/historia+arqueologia.php
PRIMERES TROBALLES ARQUEOLÒGIQUES A CAN FITA
Des de fa molt de temps tenim coneixement de l’existència de restes arqueològiques a Can Fita. El 1903, en una necròpolis al lloc conegut com a Hort d’en Fita a la desembocadura del riu de Santa Eulària (Pérez Cabrero, 1909) es va trobar un cap de marbre Dionís de 0,12 metres d’alçada. Aquesta peça representa un Dionís jove ben conservat, encara que li falta la part del coll. Inicialment va pertànyer a la col·lecció d’Isidor Macabich, el qual la va regalar a Joan Roman Calbet i finalment va passar a formar part de la col·lecció Sainz de la Cuesta, els fons de la qual es troben dipositats al Museu Arqueològic d’Eivissa, a les vitrines del qual es poden admirar actualment. Per altra banda, el 1916 Colomines va excavar a la finca de Can Poll o s’Hort d’en Poll, a les proximitats de la desembocadura del riu, excavació que P. de Palol va recollir posteriorment. Per notícies no confirmades sabem que prop de Santa Eulària hi ha una pila baptismal del tipus Son Bou en un del camps veïns, on es fan alguns sondejos amb resultats positius que, a l’espera de poder-los dur a terme de forma metòdica, han quedat per fer.
DADES SOBRE EL JACIMENT ARQUEOLÒGIC DE CAN FITA.
El principal interès del jaciment arqueològic de Can Fita radica en la importància de les seues estructures arquitectòniques i, sobretot, en l’ampli període cronològic que abasta. Els sondejos de delimitació del jaciment i la pròpia dispersió de les estructures li confereixen unes importants dimensions: quasi 650 metres quadrats, on es succeeixen tots els edificis excavats, i al voltant de 4.000 metres quadrats com a màxima dispersió de materials i instal·lacions annexes. L’origen de l’assentament rural punicoromà de Can Fita ha d’ubicar-se en el context més ampli de la colonització del camp ebusità i és perfectament coherent amb els coneixements que tenim de l’inici i colonització del camp ebusità amb l’establiment de nombroses colònies agrícoles. La hipòtesi de treball dels investigadors és que, almenys entre el segle V a.C. i l’època imperial romana, els pagesos de la ruralia ebusitana eren lliures posseïdors de les terres que cultivaven en una relació contractual amb la ciutat-estat, sota la forma de pagament de rendes, igual que els seus homòlegs del camp cartaginès. L’elecció del lloc d’emplaçament, que va perdurar onze segles, i estava situat a uns 700 metres de la desembocadura del riu de Santa Eulària, no va ser casual. La proximitat del mar també degué ser un factor important per determinar aquesta elecció; prova d’això són les restes trobades, entre les quals destaca un plom dels utilitzats a les xarxes de pesca.
Fundació del primer edifici – IV a.C.
Quant a la fundació del primer edifici, com a molt tard, correspon al segle IV a.C i fins i tot es pot remuntar al segle V, període durant el qual l’ocupació del territori de l’Eivissa púnica va gaudir del seu màxim apogeu. En tot cas es pot afirmar, amb tota seguretat, que almenys fins al segle IV aC, ja existia a Can Fita un assentament estable. No sabem a quin tipus d’activitat es va dedicar inicialment l’esmentat establiment, davant l’absència d’estructures intel·ligibles, però no serà fins al segle II aC quan es derroca l’edifici més antic per edificar-ne un altre damunt d’aquest. Explotació de l’oliEn aquest moment una de les activitats degué ser l’explotació de l’oli com a activitat complementària evidenciada per tres cubetes de decantació. L’escassa capacitat que puguin albergar posa de manifest una producció destinada a l’autoconsum com a complement d’altres produccions. L’existència de tres cubetes es pot relacionar amb les diferents qualitats que es podien obtenir en els diferents moments en què es feia el premsat. De fet, Columela (XII,50) aconsellava l’existència de tres fileres de recipients segons la collita de l’oliva. Segons la presència de materials a l’abocador associat a aquest edifici (la cronologia del qual abasta des dels segles IV-III a.C. al canvi d’era) en què es va trobar ceràmica de cuina, de taula, ossos..., indica l’existència d’un hàbit estable, amb dependències destinades a cuina i a residència. Reorganització de l’espai – finals del segle IA finals del segle I o a principis del II dC en plena integració en la romanització i municipalització de la ciutat d’Ebusus, es reforma i reorganitza l’espai. A tal fi s’anivella l’edificació anterior i s’hi aixequen a sobre unes cambres entre les quals hi ha un ampli espai destinat a la producció d’oli que multiplica per 3,5 vegades la capacitat de les cubetes del període precedent, la qual cosa degué tenir una enorme incidència en la quantitat de producció de l’assentament, ara destinat a un mercat. Segons els autors antics i moderns, el mateix dia de la recol·lecció es molia l’oliva. En tot cas, no s’emmagatzemava més de 5 o 6 dies i, en casos extraordinaris d’una collita excel·lent, s’utilitzava la premsa dia i nit per absorbir la producció i evitar una acumulació de l’oliva als magatzems. Això podria explicar la presència de dos contrapesos a Can Fita, suposant que el seu olivar era més gros que la resta de jaciments eivissencs, els quals, per regla general, només disposaven d’un. Se suposa que a l’època alta imperial, la producció d’olives a Can Fita abastava una producció màxima basada en aquest cultiu d’entre 11.000 i 17.000 litres anuals que devien necessitar un mes o un mes i mig per a la seua transformació. Aquest oli es devia consumir majoritàriament a la ciutat d’Ebusus sense sobrepassar els límits insulars, llevat d’alguna rara excepció, i menys encara en època altoimperial, quan l’oli bètic envasat en àmfores Dressel 2 dominava els mercats mediterranis i arribava fins i tot a les costes ebusitanes, inclòs l’assentament de Can Fita. Atesos els continguts de les àmfores i considerant una producció d’oli destinada únicament al mercat interior, no és raonable pensar que Can Fita estigués especialitzat només en aquesta producció. És probable, per tant, que els seus camps també estiguessin ocupats per importants superfícies de vinyes, encara que en el registre arqueològic les instal·lacions destinades a la producció de vi son menys evidents. Disposam d’indicis suficients per assegurar que, de manera simultània a la important reforma de les estructures agràries anteriorment esmentades, es va construir una part urbana decorada amb motius pictòrics completament integrats en els models acceptats per tot el Mediterrani. Segle III – Inici de l’abandonament de la part urbanaEn el segle III es continuen utilitzant les dependències annexes a la premsa i comença, possiblement, l’abandonament de la part urbana, mentre que a la rústica es pavimenten els terres i es canvia lleugerament la distribució. Les instal·lacions agrícoles seguiran descobertes, encara que ignoram si estaven en funcionament, almenys fins al segle IV o V, encara que en aquest moment l’activitat no degué ser molt intensa, com indicava l’escassesa de materials datats en l’últim segle. Paradoxalment, amb la disminució de l’activitat es multipliquen les troballes monetàries. Segle V – VI Més tard, a finals del segle V o ja en el VI, en època bizantina, es recupera la zona agrícola i es procedeix, amb seguretat, a la inutilització amb runa reomplint les dependències anteriors, per aixecar –hi a sobre una gran habitació amb una llar central, existent fins al segle VII d.C. Al voltant d’aquesta llar destaca una major freqüència de les troballes de la malacofauna amb un total de 600 fragments que representen el 40 % de les troballes al jaciment. Això podria interpretar-se amb una major dependència d’aquells moments dels recursos derivats del marisc. No és fàcil precisar la data exacta de l’abandonament del jaciment o si es produeix un abandonament absolut. És en aquest quan ens hauríem de formular una pregunta molt important sobre el destí de l’olivar, ja que al-Zubri afirmava que en el segle XII no existia a Balears; a més aquest cultiu tampoc era citat pels nous conqueridors catalans un segle després. Què havia passat amb l’olivar? Segons el prestigiós investigador M. Barceló, l’olivar havia de ser reintroduït a les illes des d’Al-Andalus pels almoràvits.
DADES DE LES TOMBES EXCAVADES AL JACIMENT ARQUEOLÒGIC DE CAN FITA
Aquí hem d’assenyalar que les instal·lacions pageses de les illes Pitiüses, entre els segles I i VII, tenien necròpolis pròpies on inhumaven els seus morts. És, a Eivissa, el manteniment d’una pràctica que es remunta al segle V, moment clàssic de l’època púnica. Excavades tres fosses a Can FitaA vegades les mateixes fosses servien per fer diversos enterraments. En el cas de Can Fita varen ser tres les fosses excavades, datades entre la segona meitat del segle III i el segle VI o VII, perquè després de l’establiment pareix que no té continuïtat, i almenys en la número 1 va quedar demostrat que albergava més d’una inhumació. Devien ser la representació d’una petita part dels habitants que va arribar a tenir aquell nucli rural al llarg de la seua dilatada història, de més de mil anys. Aquestes tombes albergaven com a mínim 4 individus i segons les anàlisis realitzades es pot determinar que les restes trobades corresponien a 2 individus femenins adults i 2 de menors, un de 12 anys i un altre de 5, aproximadament.
PRIMERES TROBALLES DE PINTURA MURAL A EIVISSA
D’entre les diferents troballes realitzades al jaciment de Can Fita en destaca un en especial que va permetre l’aportació d’un nou element a l’arqueologia eivissenca. Durant les excavacions varen aparèixer les primeres restes de revestiment mural pictòric d’època romana a la nostra illa.
BIBLIOGRAFIA:
CAN FITA, ONZE SEGLES D´UN ASSENTAMENT RURAL DE L´ANTIGUITAT EBUSITANA (segle IV a.C. - segle VII d.C.). Ricardo González Villaescusa. Elsa Pacheco Cardona. QUADERNS D´ARQUEOLOGIA PITIUSA, 7. Text de Michel Ferrer Clapés.
Veure-ho en .www.santaeulalia.net/ct/elmunicipio/historia+arqueologia.php
L'ÈPOCA PÚNICA
A partir del final del segle VI aC, Eivissa s'integra dins l'esfera d'influència de Cartago. A partir d'aquests moments, arriben a l'illa nous contingents de població púnica que es mesclen amb el primitiu poblament fenici, la qual cosa provoca, durant tot el segle V aC, un important creixement demogràfic que té com a conseqüència dos fets fonamentals:
Per una banda, el creixement de l'establiment de la badia d'Eivissa, que esdevé un important centre urbà, amb una població d'alguns milers d'habitants i amb una topografia consolidada, que es mantindrà invariable durant tota l'Antiguitat: la ciutat a la vessant septentrional del puig de Vila, la necròpolis al puig des Molins, uns 500 m a ponent de la ciutat; i una important zona industrial, on es concentraven les diverses terrisseries que proveïen la ciutat ─i possiblement tota l'illa─ d'envasos ceràmics tant per al consum intern com per a l'exportació.
Per l'altra, a partir de mitjan segle V aC, el creixement de la població possibilita la colonització de tot el territori eivissenc (Formentera continua sense cap nucli de població permanent) amb la instal·lació d'un gran nombre d'establiments rurals, tant a la costa com a l'interior, encarregats de l'explotació directa dels recursos de l'illa, que comptaven amb la seva pròpia necròpolis.
Establiment rural Can Fita(Santa Eulària des Riu)Reconstrucció axionomètrica
Tot això fa possible un canvi de model econòmic, ja que Eivissa passarà de ser un centre receptor i redistribuïdor de mercaderies d'altres procedències, a ser un important centre productor i exportador a gran escala de productes propis, que seran presents, sobretot les àmfores, a un gran nombre de centres urbans i poblats indígenes de tota la Mediterrània occidental.
Va ser a les Balears on l'activitat dels ebusitans era més intensa, cosa que els va portar a fundar assentaments permanents, com el de l'illot de na Guardis (Mallorca).
Aquest creixement comercial permetrà que Eivissa, al principi del segle III aC, encunyi moneda, la qual es caracteritza per la imatge del déu Bes.
En les guerres Púniques, Eivissa fa costat a Cartago. Durant la segona d'elles, l'any 217 aC, és assetjada pels romans, que no aconseguiran sotmetre-la, i el 205 aC acull l'esquadra cartaginesa, a la qual assorteix de provisions, armes i homes per continuar la campanya a les illes Balears.
Després de la Segona Guerra Púnica, entre els anys 200 i el 125 aC aproximadament, Eivissa coneixerà un període de gran prosperitat en què s'intensificarà l'activitat comercial, que ara devia estar sota el control estricte dels romans. No obstant això, a partir del 123 aC, en què les tropes romanes conquistaren Mallorca i Menorca, Eivissa iniciarà una etapa de recessió econòmica: cessa l'activitat dels establiments a les Balears, s'abandonen diverses instal×lacions rurals i deixa d'encunyar-se moneda.
En un moment del qual es desconeix la data, Eivissa esdevé una ciutat federada de Roma. Això, que implicava la submissió a l'Estat romà a canvi de mantenir una certa autonomia interna, va suposar el primer esglaó en el procés de dissolució de les estructures sòcio-econòmiques de l'illa i la integració successiva en les estructures estatals de Roma.
Durant el segle I aC, Eivissa serà l'escenari d'alguns episodis de les guerres civils romanes: l'any 81 aC el desembarcament de Sertori i el 47 aC la conquesta de l'illa per Gneu Pompeu. Hi ha també símptomes d'una certa recuperació econòmica, Formentera està ara en procés de ser poblada, torna a encunyar-se moneda i diversos autors llatins parlen de les excel×lències d'alguns productes del camp eivissenc. Però el fet més cert és que el potencial i el paper d'Eivissa en el context mediterrani ja no tornarà a ser mai el d'abans. Ara, irremissiblement, les Pitiüses, anomenades Ebusus pels romans, es diluiran en el si d'un imperi de cada vegada més vast.
RELIGIÓ
Estela votivaUn dels elements més singulars dins la cultura material púnico-ebusitana, és l'estela de pedra exposada al replà de l'escala que baixa des de la Universitat fins al passadís del baluard de Santa Tecla. Pel mateix fet de ser una peça única, i per portar una inscripció que incrementa l'escassa sèrie de testimonis epigràfics d'època púnica a Eivissa, l'interès d'aquest element trascendeix el seu caràcter votiu-religiós.
Descripció: Estela tallada en un bloc de pedra calcària local, de forma allargada, amb els costats paral×lels, fragmentada per la seva part inferior. A la seva part superior està rematada per un frontó triangular, amb petites antefixes als seus vèrtexs laterals, a sota del qual hi ha un fris totalment llis. Al centre de l'estela, dins un nínxol de forma rectangular, està representada la imatge d'un personatge masculí, amb la mà dreta aixecada en actitud d'oració, vestit amb robes que cauen formant amples plegaments, deixant entreveure per sota d'elles les formes del cos. A la part inferior, l'estela té gravada una inscripció en caracters púnics, que està incompleta pel fet de ser afectada per la fractura de la peça, conservant tan sols la primera línia.Procedència: Ca na Rafala, Sant Rafel (Sant Antoni, Eivissa).Transcripció de la inscripció:Lectura: MTNT S B'L'ZRTraducció: Ofrena de BaalazarCronologia: Segle IV aC
Aquesta estela, tant per les seves característiques com per la seva inscripció, correspon a un model molt freqüent a l'àmbit púnic centre-mediterrani (Cartago, Sicília occidental i Sardenya), on habitualment se dipositaven als tophets, és a dir, als recintes cultuals on s'enterraven les restes incinerades dels infants oferts als déus. En aquests llocs, la continuïtat d'ús durant segles fa que les esteles es trobin per milers. Això no obstant, a Eivissa, tant la descontextualització d'aquesta peça com el fet que només s'hagi trobat aquest únic exemplar, no ens permeten relacionar l'estela de ca na Rafala amb un d'aquests santuaris.
La religió a l'Eivissa púnica -Vitrina 8-En els segles VI-V aC, Astarté i Melqart eren els déus principals del panteó púnic. A final del segle V aC, canvis socio-econòmics i polítics faran que siguin substituïts per Tànit i Baal-Hammó. A Eivissa, també tenim testimonis de Reshef i de Bes, que dóna nom a l'illa.El culte oficial el tenim documentat als santuaris, mentre que la religiositat privada queda palesa tant en elements d'ús individual ─amulets púnics o egipcis i escarabeus─, com en les terracottes i altres objectes rituals que sovint apareixen a les tombes.
Santuari de s'illa Plana, Eivissa(final del segle VI-V aC) -Vitrina 9-Situat dalt del que aleshores era una gran illa al mig de la badia d'Eivissa -que l'erosió va dividir en les dues illes actuals (s'illa Plana i s'illa Grossa)-, aquest jaciment fou excavat l'any 1907. Juntament amb restes de construccions, s'hi trobaren fragments de diverses figuretes, fabricades a mà o amb motlle, algunes d'estil egipci. També, dins dos pous -bothroi-, hi aparagueren ex-vots amb el sexe molt marcat, afaiçonats en el torn. Es desconeix a quines divinitats s'havia dedicat aquest santuari, però els materials que s'hi trobaren indiquen la pràctica d'un culte relacionat amb la fertilitat.
Santuari des Cuieram, Sant Joan de Labritja(final segle V-II aC) -Vitrina 10-Situat a la part nord-oriental de l'illa, fou excavat els anys 1907, 1909, 1965, 1968 i 1982. Malgrat estar ubicat en una cova natural, tenia l'estructura tripartida dels santuaris de l'antiguitat: sala I o vestíbul a l'exterior; sala II (cel·la) i sala III (sancta-sanctorum) dins la cova. La troballa d'una plaqueta de bronze amb dues inscripcions ens documenta el culte a Reshef-Melkart en els segles V-IV aC, i després, en els segles IV-II aC, a la deesa Tànit, de qui s'hi trobaren centenars d'ex-vots.
LA PRODUCCIÓ LOCAL
Ceràmica púnico-ebusitana arcaica (ca. 525-425 aC) -Vitrina 11-A final del segle VI aC les terrisseries de l'Eivissa púnica comencen la producció industrial de vasos ceràmics. Tota la producció ebusitana està fabricada amb torn, en pasta clara, sense vernís i, només de vegades, amb una senzilla decoració pintada, de franges horitzontals de color negre o roig. La principal característica d'aquest primer moment és que els vasos ebusitans copien fidelment els models púnics del Mediterrani Central.
Ceràmica púnico-ebusitana clàssica (ca. 425-250 aC) -Vitrines 12 i 13-Coincidint amb una època d'apogeu comercial de l'illa i d'intensificació de la producció de recursos propis, els nivells arqueològics del barri de terrisseries de la ciutat mostren una important activitat productora, sobretot en el segle IV aC. La desaparició d'algunes formes ceràmiques, que són substituïdes per altres de noves, marca una evolució de la producció local, que ara assoleix una personalitat pròpia.
Ceràmica comuna: La principal producció ceràmica púnico-ebusitana és la ceràmica comuna, destinada a l'ús domèstic en general (gerres, gerros, plats, bols, llànties, etc.), que en aquests moments solen presentar decoració pintada.
Vaixella de taula: Entre final del segle V i final del segle IV aC, les terrisseries eivissenques produiran també vaixelles d'imitació àtica, que s'inspiren en algunes formes de la ceràmica grega (principalment bols, pàteres, plats, etc), generalment en pasta de color gris coberta d'engalba.
Ceràmica púnico-ebusitana tardana (ca. 250-25 aC) -Vitrines 14-17-Les guerres Púniques, i el posterior procés d'integració d'Eivissa a les estructures estatals romanes, comportaran canvis sòcio-econòmics, polítics i culturals, que, pel que fa a la ceràmica, es tradueixen en una important evolució. N'apareixen formes noves i se n'abandonen alguns tipus púnics tradicionals del període anterior, palesant-se també influències foranes. Com a conseqüència d'un increment del comerç exterior, s'observa que, a partir del segle II aC, la producció es massifica i disminueix la qualitat.
Ceràmica comuna: La ceràmica comuna ebusitana d'aquest període quasi no presenta decoració pintada. En canvi, molts dels vasos, com les àmfores, tenen estries a gran part o a tota la seva superfície. Algunes formes característiques de l'època són gerros i gerres de considerable grandària, que, de vegades, servien d'urnes cineràries per a contenir les restes òssies dels cadàvers incinerats. Juntament amb aquestes peces, se n'hi troben també d'altres de petit volum ─gerretes, plats i llànties─ que, encara que recorden els models del període anterior, pel que fa a la forma han evolucionat notablement.
Vaixella de taula: Entre final del segle III i el segle I aC, les terrisseries ebusitanes produiran també vaixella que imita les ceràmiques itàliques de vernís negre, anomenades "campanianes". A més de la forma, que no sempre és reproduïda fidelment, copiaran també els motius decoratius impresos en el fons intern dels bols i els plats. Encara que aquesta producció es destinava principalment a la demanda local, va ser exportada en gran quantitat a les comunitats talaiòtiques de Mallorca i Menorca.
Atuells de cuina: Una altra producció característica de les terrisseries eivissenques d'aquesta època són les ceràmiques de cuina, destinades a la cocció dels aliments (olles, cassoles, pots, etc.). Aquestes peces, afaiçonades en el torn, són fabricades amb argiles de qualitats refractàries per aconseguir més resistència al foc i una millor difusió de la calentor. Solen reproduir models que són freqüents a tota la Mediterrània.
Numismàtica púnico-ebusitana (segles III-I aC) -Vitrina 17-Des del començament del segle III aC, Eivissa emetrà moneda pròpia. La majoria d'emissions es faran en bronze, encara que, en algun moment, se n'encunyaran algunes sèries d'argent. El motiu iconogràfic principal serà la imatge del déu Bes. La seca funcionarà fins a principi de l'època imperial romana
Àmfores púnico-ebusitanes (final segle VI-I aC) -Vitrina 18-En el segle VI aC, Eivissa comença a fabricar els primers vasos industrials per transportar i per emmagatzemar els seus productes, dels que una part important es destinava a l'exportació. Així, des de mitjan segle V aC fins al canvi d'era, la presència d'àmfores eivissenques serà constant als poblats indígenes de Catalunya, de l'est peninsular i de les Balears. A més de les formes pròpies dins la tradició púnica, les terrisseries ebusitanes també fabricaran àmfores que imiten el perfil d'envasos estrangers, principalment grecs i itàlics.
RELACIONS COMERCIALS
Importacions púniques (segles V-I aC) -Vitrina 19-Les relacions d'Eivissa amb els centres fenicis occidentals i amb els púnics del Mediterrani central, Cartago inclosa, eren estretes i permanents, com així ho testifiquen els vasos de ceràmica comuna, els atuells de cuina, les monedes i les àmfores que s'han trobat a l'illa i que procedeixen d'aquests llocs. De la mateixa manera, a través dels circuits comercials fenício-púnics, arribaven elements sumptuaris i productes diversos, com perfums dins petits recipients de vidre policromat, granadures de collar, joies, escarabeus, ous d'estruç decorats, etc.
Importacions gregues (segles V-III aC) -Vitrines 20 i 21-Com a conseqüència dels intercanvis entre grecs i púnics, a Eivissa, de la mateixa manera que a altres centres fenício-púnics, arribaran diverses produccions gregues: vi, terracottes, algunes ceràmiques comunes, vaixella de vernís negre, llànties i recipients per a perfums, principalment de producció àtica. S'ha de destacar l'escassetat o l'absència dels vasos relacionats amb el consum del vi (kratéres, kylikes i skyphoi), tan freqüents a tota la Mediterrània, mentre que la importació de petits recipients per a perfums (lékythoi) i de llànties va ser molt abundant, ja que l'ús d'aquests objectes era habitual en els rituals funeraris de l'època.Però, així com la major part de ceràmiques importades que s'han trobat a l'illa provenen de Grècia, sobretot d'Atenes, la moneda grega apareguda a Eivissa ens documenta les relacions amb els centres occidentals: les ciutats de la Magna Grècia i Sicília, però sobretot Massàlia (Marsella) i Empúries, que eren els intermediaris per mitjà dels quals arribaven molts dels productes hel×lènics.
Importacions ibèriques (segles III-I aC) -Vitrina 22-L'àrea ibèrica del sud-est, l'est peninsular, Catalunya i el sud de França van ser la zones on major expansió va tenir el comerç púnico-ebusità. D'Ibèria, se n'obtenien mercenaris i se n'importaven cereals i matèries primeres. Ara bé, així com la presència de materials ebusitans, principalment àmfores, és molt abundant a nombrosos poblats ibèrics, a Eivissa són molt escasses les importacions ibèriques. Aquestes, que en general són d'època tardana, es redueixen a algunes àmfores, alguns fragments de vasos decorats (kalathoi), gerretes grises anomenades "emporitanes" i monedes, principalment de seques catalanes i aragoneses.
Importacions talaiòtiques (segles IV-II aC) -Vitrina 22-La presència comercial púnico-ebusitana a Mallorca i Menorca va ser molt important. Els primers contactes es documenten en el segle V aC, i és en aquest moment quan els foners baleàrics comencen a ser reclutats per l'exèrcit cartaginès. La presència eivissenca s'intensifica en el segle IV aC, fins al punt que es funden establiments costaners, com el de l'illot de na Guardis (Mallorca), que tendran una intensa activitat fins a la conquesta romana de les Balears l'any 123 aC. A Eivissa, és testimoni material d'aquestes relacions el petit lot de ceràmiques talaiòtiques trobades a diverses necròpolis de l'illa.
Importacions campanianes (segles III-I aC) -Vitrina 23-Amb la designació de ceràmiques campanianes s'anomenen tota una sèrie de produccions de vernís negre, principalment vaixella, que deriven de les ceràmiques àtiques. Es fabricaren primer a diferents tallers de la Mediterrània occidental ─anomenats proto-campanians (Roma, Nikia-Ion, Rhode, Empúries, etc)─, durant el segle III aC, i després, a major escala, a Itàlia. Primer a Campània (campaniana A), des de final del segle III aC, i posteriorment a Etrúria (campaniana B), a partir de mitjan segle II aC. A finals del segle I aC, aquestes ceràmiques desapareixen i són substituïdes per noves produccions.
Importacions itàliques i hel×lenístiques (segles III-I aC) -Vitrina 24-Els productes que arriben a Eivissa, sobretot després de la segona guerra Púnica, demostren que, gradualment, l'hegemonia comercial de Roma es va consolidant. Les importacions més abundants són els ungüentaris fusiformes per a perfums, la presència dels quals és habitual en els enterraments d'aquesta època, on també es documenten llànties de producció itàlica -anomenades republicanes-, que durant el segle I aC s'imposaran als mercats. Però també s'importen productes de més qualitat, i, per tant, menys nombrosos, com les ceràmiques amb decoració en relleu fabricades amb motlle, anomenades megàriques, tot i que eren produïdes tant a Itàlia (Tívoli i Tindaris) com a centres de l'Àsia Menor (Delos, Priene, etc.). Cal també indicar la presència a l'illa de les primeres monedes romanes ─denaris d'argent i numerari de bronze.
Àmfores d'importació (segles V-I aC) -Vitrina 25-Durant l'Antiguitat, Eivissa estarà integrada en les principals xarxes d'intercanvi de la Mediterrània occidental, les quals, a la vegada que permetien donar sortida a la producció local, facilitaven l'arribada a l'illa de productes diversos (oli, vi, cereals, salaons, etc.), tant fenício-occidentals i púnics com grecs i itàlics. Les àmfores en què s'envasaven aquests productes són un dels principals elements arqueològics que ens permeten reconstruir els circuits comercials pels quals es distribuïen aquestes mercaderies.( De la pàgina web delhttp://www.aamaef.org
A partir del final del segle VI aC, Eivissa s'integra dins l'esfera d'influència de Cartago. A partir d'aquests moments, arriben a l'illa nous contingents de població púnica que es mesclen amb el primitiu poblament fenici, la qual cosa provoca, durant tot el segle V aC, un important creixement demogràfic que té com a conseqüència dos fets fonamentals:
Per una banda, el creixement de l'establiment de la badia d'Eivissa, que esdevé un important centre urbà, amb una població d'alguns milers d'habitants i amb una topografia consolidada, que es mantindrà invariable durant tota l'Antiguitat: la ciutat a la vessant septentrional del puig de Vila, la necròpolis al puig des Molins, uns 500 m a ponent de la ciutat; i una important zona industrial, on es concentraven les diverses terrisseries que proveïen la ciutat ─i possiblement tota l'illa─ d'envasos ceràmics tant per al consum intern com per a l'exportació.
Per l'altra, a partir de mitjan segle V aC, el creixement de la població possibilita la colonització de tot el territori eivissenc (Formentera continua sense cap nucli de població permanent) amb la instal·lació d'un gran nombre d'establiments rurals, tant a la costa com a l'interior, encarregats de l'explotació directa dels recursos de l'illa, que comptaven amb la seva pròpia necròpolis.
Establiment rural Can Fita(Santa Eulària des Riu)Reconstrucció axionomètrica
Tot això fa possible un canvi de model econòmic, ja que Eivissa passarà de ser un centre receptor i redistribuïdor de mercaderies d'altres procedències, a ser un important centre productor i exportador a gran escala de productes propis, que seran presents, sobretot les àmfores, a un gran nombre de centres urbans i poblats indígenes de tota la Mediterrània occidental.
Va ser a les Balears on l'activitat dels ebusitans era més intensa, cosa que els va portar a fundar assentaments permanents, com el de l'illot de na Guardis (Mallorca).
Aquest creixement comercial permetrà que Eivissa, al principi del segle III aC, encunyi moneda, la qual es caracteritza per la imatge del déu Bes.
En les guerres Púniques, Eivissa fa costat a Cartago. Durant la segona d'elles, l'any 217 aC, és assetjada pels romans, que no aconseguiran sotmetre-la, i el 205 aC acull l'esquadra cartaginesa, a la qual assorteix de provisions, armes i homes per continuar la campanya a les illes Balears.
Després de la Segona Guerra Púnica, entre els anys 200 i el 125 aC aproximadament, Eivissa coneixerà un període de gran prosperitat en què s'intensificarà l'activitat comercial, que ara devia estar sota el control estricte dels romans. No obstant això, a partir del 123 aC, en què les tropes romanes conquistaren Mallorca i Menorca, Eivissa iniciarà una etapa de recessió econòmica: cessa l'activitat dels establiments a les Balears, s'abandonen diverses instal×lacions rurals i deixa d'encunyar-se moneda.
En un moment del qual es desconeix la data, Eivissa esdevé una ciutat federada de Roma. Això, que implicava la submissió a l'Estat romà a canvi de mantenir una certa autonomia interna, va suposar el primer esglaó en el procés de dissolució de les estructures sòcio-econòmiques de l'illa i la integració successiva en les estructures estatals de Roma.
Durant el segle I aC, Eivissa serà l'escenari d'alguns episodis de les guerres civils romanes: l'any 81 aC el desembarcament de Sertori i el 47 aC la conquesta de l'illa per Gneu Pompeu. Hi ha també símptomes d'una certa recuperació econòmica, Formentera està ara en procés de ser poblada, torna a encunyar-se moneda i diversos autors llatins parlen de les excel×lències d'alguns productes del camp eivissenc. Però el fet més cert és que el potencial i el paper d'Eivissa en el context mediterrani ja no tornarà a ser mai el d'abans. Ara, irremissiblement, les Pitiüses, anomenades Ebusus pels romans, es diluiran en el si d'un imperi de cada vegada més vast.
RELIGIÓ
Estela votivaUn dels elements més singulars dins la cultura material púnico-ebusitana, és l'estela de pedra exposada al replà de l'escala que baixa des de la Universitat fins al passadís del baluard de Santa Tecla. Pel mateix fet de ser una peça única, i per portar una inscripció que incrementa l'escassa sèrie de testimonis epigràfics d'època púnica a Eivissa, l'interès d'aquest element trascendeix el seu caràcter votiu-religiós.
Descripció: Estela tallada en un bloc de pedra calcària local, de forma allargada, amb els costats paral×lels, fragmentada per la seva part inferior. A la seva part superior està rematada per un frontó triangular, amb petites antefixes als seus vèrtexs laterals, a sota del qual hi ha un fris totalment llis. Al centre de l'estela, dins un nínxol de forma rectangular, està representada la imatge d'un personatge masculí, amb la mà dreta aixecada en actitud d'oració, vestit amb robes que cauen formant amples plegaments, deixant entreveure per sota d'elles les formes del cos. A la part inferior, l'estela té gravada una inscripció en caracters púnics, que està incompleta pel fet de ser afectada per la fractura de la peça, conservant tan sols la primera línia.Procedència: Ca na Rafala, Sant Rafel (Sant Antoni, Eivissa).Transcripció de la inscripció:Lectura: MTNT S B'L'ZRTraducció: Ofrena de BaalazarCronologia: Segle IV aC
Aquesta estela, tant per les seves característiques com per la seva inscripció, correspon a un model molt freqüent a l'àmbit púnic centre-mediterrani (Cartago, Sicília occidental i Sardenya), on habitualment se dipositaven als tophets, és a dir, als recintes cultuals on s'enterraven les restes incinerades dels infants oferts als déus. En aquests llocs, la continuïtat d'ús durant segles fa que les esteles es trobin per milers. Això no obstant, a Eivissa, tant la descontextualització d'aquesta peça com el fet que només s'hagi trobat aquest únic exemplar, no ens permeten relacionar l'estela de ca na Rafala amb un d'aquests santuaris.
La religió a l'Eivissa púnica -Vitrina 8-En els segles VI-V aC, Astarté i Melqart eren els déus principals del panteó púnic. A final del segle V aC, canvis socio-econòmics i polítics faran que siguin substituïts per Tànit i Baal-Hammó. A Eivissa, també tenim testimonis de Reshef i de Bes, que dóna nom a l'illa.El culte oficial el tenim documentat als santuaris, mentre que la religiositat privada queda palesa tant en elements d'ús individual ─amulets púnics o egipcis i escarabeus─, com en les terracottes i altres objectes rituals que sovint apareixen a les tombes.
Santuari de s'illa Plana, Eivissa(final del segle VI-V aC) -Vitrina 9-Situat dalt del que aleshores era una gran illa al mig de la badia d'Eivissa -que l'erosió va dividir en les dues illes actuals (s'illa Plana i s'illa Grossa)-, aquest jaciment fou excavat l'any 1907. Juntament amb restes de construccions, s'hi trobaren fragments de diverses figuretes, fabricades a mà o amb motlle, algunes d'estil egipci. També, dins dos pous -bothroi-, hi aparagueren ex-vots amb el sexe molt marcat, afaiçonats en el torn. Es desconeix a quines divinitats s'havia dedicat aquest santuari, però els materials que s'hi trobaren indiquen la pràctica d'un culte relacionat amb la fertilitat.
Santuari des Cuieram, Sant Joan de Labritja(final segle V-II aC) -Vitrina 10-Situat a la part nord-oriental de l'illa, fou excavat els anys 1907, 1909, 1965, 1968 i 1982. Malgrat estar ubicat en una cova natural, tenia l'estructura tripartida dels santuaris de l'antiguitat: sala I o vestíbul a l'exterior; sala II (cel·la) i sala III (sancta-sanctorum) dins la cova. La troballa d'una plaqueta de bronze amb dues inscripcions ens documenta el culte a Reshef-Melkart en els segles V-IV aC, i després, en els segles IV-II aC, a la deesa Tànit, de qui s'hi trobaren centenars d'ex-vots.
LA PRODUCCIÓ LOCAL
Ceràmica púnico-ebusitana arcaica (ca. 525-425 aC) -Vitrina 11-A final del segle VI aC les terrisseries de l'Eivissa púnica comencen la producció industrial de vasos ceràmics. Tota la producció ebusitana està fabricada amb torn, en pasta clara, sense vernís i, només de vegades, amb una senzilla decoració pintada, de franges horitzontals de color negre o roig. La principal característica d'aquest primer moment és que els vasos ebusitans copien fidelment els models púnics del Mediterrani Central.
Ceràmica púnico-ebusitana clàssica (ca. 425-250 aC) -Vitrines 12 i 13-Coincidint amb una època d'apogeu comercial de l'illa i d'intensificació de la producció de recursos propis, els nivells arqueològics del barri de terrisseries de la ciutat mostren una important activitat productora, sobretot en el segle IV aC. La desaparició d'algunes formes ceràmiques, que són substituïdes per altres de noves, marca una evolució de la producció local, que ara assoleix una personalitat pròpia.
Ceràmica comuna: La principal producció ceràmica púnico-ebusitana és la ceràmica comuna, destinada a l'ús domèstic en general (gerres, gerros, plats, bols, llànties, etc.), que en aquests moments solen presentar decoració pintada.
Vaixella de taula: Entre final del segle V i final del segle IV aC, les terrisseries eivissenques produiran també vaixelles d'imitació àtica, que s'inspiren en algunes formes de la ceràmica grega (principalment bols, pàteres, plats, etc), generalment en pasta de color gris coberta d'engalba.
Ceràmica púnico-ebusitana tardana (ca. 250-25 aC) -Vitrines 14-17-Les guerres Púniques, i el posterior procés d'integració d'Eivissa a les estructures estatals romanes, comportaran canvis sòcio-econòmics, polítics i culturals, que, pel que fa a la ceràmica, es tradueixen en una important evolució. N'apareixen formes noves i se n'abandonen alguns tipus púnics tradicionals del període anterior, palesant-se també influències foranes. Com a conseqüència d'un increment del comerç exterior, s'observa que, a partir del segle II aC, la producció es massifica i disminueix la qualitat.
Ceràmica comuna: La ceràmica comuna ebusitana d'aquest període quasi no presenta decoració pintada. En canvi, molts dels vasos, com les àmfores, tenen estries a gran part o a tota la seva superfície. Algunes formes característiques de l'època són gerros i gerres de considerable grandària, que, de vegades, servien d'urnes cineràries per a contenir les restes òssies dels cadàvers incinerats. Juntament amb aquestes peces, se n'hi troben també d'altres de petit volum ─gerretes, plats i llànties─ que, encara que recorden els models del període anterior, pel que fa a la forma han evolucionat notablement.
Vaixella de taula: Entre final del segle III i el segle I aC, les terrisseries ebusitanes produiran també vaixella que imita les ceràmiques itàliques de vernís negre, anomenades "campanianes". A més de la forma, que no sempre és reproduïda fidelment, copiaran també els motius decoratius impresos en el fons intern dels bols i els plats. Encara que aquesta producció es destinava principalment a la demanda local, va ser exportada en gran quantitat a les comunitats talaiòtiques de Mallorca i Menorca.
Atuells de cuina: Una altra producció característica de les terrisseries eivissenques d'aquesta època són les ceràmiques de cuina, destinades a la cocció dels aliments (olles, cassoles, pots, etc.). Aquestes peces, afaiçonades en el torn, són fabricades amb argiles de qualitats refractàries per aconseguir més resistència al foc i una millor difusió de la calentor. Solen reproduir models que són freqüents a tota la Mediterrània.
Numismàtica púnico-ebusitana (segles III-I aC) -Vitrina 17-Des del començament del segle III aC, Eivissa emetrà moneda pròpia. La majoria d'emissions es faran en bronze, encara que, en algun moment, se n'encunyaran algunes sèries d'argent. El motiu iconogràfic principal serà la imatge del déu Bes. La seca funcionarà fins a principi de l'època imperial romana
Àmfores púnico-ebusitanes (final segle VI-I aC) -Vitrina 18-En el segle VI aC, Eivissa comença a fabricar els primers vasos industrials per transportar i per emmagatzemar els seus productes, dels que una part important es destinava a l'exportació. Així, des de mitjan segle V aC fins al canvi d'era, la presència d'àmfores eivissenques serà constant als poblats indígenes de Catalunya, de l'est peninsular i de les Balears. A més de les formes pròpies dins la tradició púnica, les terrisseries ebusitanes també fabricaran àmfores que imiten el perfil d'envasos estrangers, principalment grecs i itàlics.
RELACIONS COMERCIALS
Importacions púniques (segles V-I aC) -Vitrina 19-Les relacions d'Eivissa amb els centres fenicis occidentals i amb els púnics del Mediterrani central, Cartago inclosa, eren estretes i permanents, com així ho testifiquen els vasos de ceràmica comuna, els atuells de cuina, les monedes i les àmfores que s'han trobat a l'illa i que procedeixen d'aquests llocs. De la mateixa manera, a través dels circuits comercials fenício-púnics, arribaven elements sumptuaris i productes diversos, com perfums dins petits recipients de vidre policromat, granadures de collar, joies, escarabeus, ous d'estruç decorats, etc.
Importacions gregues (segles V-III aC) -Vitrines 20 i 21-Com a conseqüència dels intercanvis entre grecs i púnics, a Eivissa, de la mateixa manera que a altres centres fenício-púnics, arribaran diverses produccions gregues: vi, terracottes, algunes ceràmiques comunes, vaixella de vernís negre, llànties i recipients per a perfums, principalment de producció àtica. S'ha de destacar l'escassetat o l'absència dels vasos relacionats amb el consum del vi (kratéres, kylikes i skyphoi), tan freqüents a tota la Mediterrània, mentre que la importació de petits recipients per a perfums (lékythoi) i de llànties va ser molt abundant, ja que l'ús d'aquests objectes era habitual en els rituals funeraris de l'època.Però, així com la major part de ceràmiques importades que s'han trobat a l'illa provenen de Grècia, sobretot d'Atenes, la moneda grega apareguda a Eivissa ens documenta les relacions amb els centres occidentals: les ciutats de la Magna Grècia i Sicília, però sobretot Massàlia (Marsella) i Empúries, que eren els intermediaris per mitjà dels quals arribaven molts dels productes hel×lènics.
Importacions ibèriques (segles III-I aC) -Vitrina 22-L'àrea ibèrica del sud-est, l'est peninsular, Catalunya i el sud de França van ser la zones on major expansió va tenir el comerç púnico-ebusità. D'Ibèria, se n'obtenien mercenaris i se n'importaven cereals i matèries primeres. Ara bé, així com la presència de materials ebusitans, principalment àmfores, és molt abundant a nombrosos poblats ibèrics, a Eivissa són molt escasses les importacions ibèriques. Aquestes, que en general són d'època tardana, es redueixen a algunes àmfores, alguns fragments de vasos decorats (kalathoi), gerretes grises anomenades "emporitanes" i monedes, principalment de seques catalanes i aragoneses.
Importacions talaiòtiques (segles IV-II aC) -Vitrina 22-La presència comercial púnico-ebusitana a Mallorca i Menorca va ser molt important. Els primers contactes es documenten en el segle V aC, i és en aquest moment quan els foners baleàrics comencen a ser reclutats per l'exèrcit cartaginès. La presència eivissenca s'intensifica en el segle IV aC, fins al punt que es funden establiments costaners, com el de l'illot de na Guardis (Mallorca), que tendran una intensa activitat fins a la conquesta romana de les Balears l'any 123 aC. A Eivissa, és testimoni material d'aquestes relacions el petit lot de ceràmiques talaiòtiques trobades a diverses necròpolis de l'illa.
Importacions campanianes (segles III-I aC) -Vitrina 23-Amb la designació de ceràmiques campanianes s'anomenen tota una sèrie de produccions de vernís negre, principalment vaixella, que deriven de les ceràmiques àtiques. Es fabricaren primer a diferents tallers de la Mediterrània occidental ─anomenats proto-campanians (Roma, Nikia-Ion, Rhode, Empúries, etc)─, durant el segle III aC, i després, a major escala, a Itàlia. Primer a Campània (campaniana A), des de final del segle III aC, i posteriorment a Etrúria (campaniana B), a partir de mitjan segle II aC. A finals del segle I aC, aquestes ceràmiques desapareixen i són substituïdes per noves produccions.
Importacions itàliques i hel×lenístiques (segles III-I aC) -Vitrina 24-Els productes que arriben a Eivissa, sobretot després de la segona guerra Púnica, demostren que, gradualment, l'hegemonia comercial de Roma es va consolidant. Les importacions més abundants són els ungüentaris fusiformes per a perfums, la presència dels quals és habitual en els enterraments d'aquesta època, on també es documenten llànties de producció itàlica -anomenades republicanes-, que durant el segle I aC s'imposaran als mercats. Però també s'importen productes de més qualitat, i, per tant, menys nombrosos, com les ceràmiques amb decoració en relleu fabricades amb motlle, anomenades megàriques, tot i que eren produïdes tant a Itàlia (Tívoli i Tindaris) com a centres de l'Àsia Menor (Delos, Priene, etc.). Cal també indicar la presència a l'illa de les primeres monedes romanes ─denaris d'argent i numerari de bronze.
Àmfores d'importació (segles V-I aC) -Vitrina 25-Durant l'Antiguitat, Eivissa estarà integrada en les principals xarxes d'intercanvi de la Mediterrània occidental, les quals, a la vegada que permetien donar sortida a la producció local, facilitaven l'arribada a l'illa de productes diversos (oli, vi, cereals, salaons, etc.), tant fenício-occidentals i púnics com grecs i itàlics. Les àmfores en què s'envasaven aquests productes són un dels principals elements arqueològics que ens permeten reconstruir els circuits comercials pels quals es distribuïen aquestes mercaderies.( De la pàgina web delhttp://www.aamaef.org
La primera guerra púnica
La primera guerra púnica (262 aC-241 aC) fou la primera de les tres guerres púniques més importants entre Roma i Cartago, que a la fi van comportar la destrucció de la civilització cartaginesa.
Començà amb la intervenció de Roma a Sicília; la ciutat de Messina els proposava una aliança a canvi de protecció. A Sicília, hi va arribar Appius Claudius, cònsol romà enviat pel senat de Roma, el qual va defensar Messina i va conquerir la ciutat de Siracusa i la Ciutat de Panormus, aquesta última dominada pels cartaginesos.
Context
A mitjans del segle III aC els romans controlaven tota la península Itàlica, després d'haver derrotat tots els seus enemics -com els samnites i la lliga llatina- i d'haver refusat la invasió de Pirros de l'Epir.
Cartago era la potència militar i comercial de la Mediterrània occidental. La ciutat, situada en el que avui és Tunísia, era el centre d'un imperi que controlava la costa nord d'Àfrica, Sicília, parts de la península Ibèrica, Còrsega i Sardenya.
[edita] Inici
L'any 288 aC els mamertins, un grup de mercenaris italians, van ocupar la ciutat de Messina, al nord-est de Sicília, matant a tots els homes i prenent a les dones. Des d'aquí es van dedicar al saqueig de les zones pròximes. Hieró II, tirà de Siracusa, arribà al poder l'any 265 aC i decidí acabar amb el problema que suposaven als mamertins i assetjà la ciutat de Messina. Llavors el mamertins demanaren ajut tant als romans com als cartaginesos. Els romans no volien ajudar als mamertins que havien pres la ciutat d'una manera injusta i acabaven de lliurar una guerra contra Pirros. D'aquesta manera els primers en enviar tropes foren els cartaginesos. Roma no podia permetre l'extensió de la influència de Cartago i reaccionà aliant-se amb els mamertins. L'any 264 aC, Roma desplegà tropes a Sicília, essent el primer cop que les legions actuaven fora d'Itàlia. Obligaren a Siracusa a unir-se a la aliança i, d'aquesta manera, la guerra va quedar reduïda a una disputa entre Roma i Cartago.
Obtingut de "http://ca.wikipedia.org/wiki/Primera_Guerra_P%C3%BAnica"
Començà amb la intervenció de Roma a Sicília; la ciutat de Messina els proposava una aliança a canvi de protecció. A Sicília, hi va arribar Appius Claudius, cònsol romà enviat pel senat de Roma, el qual va defensar Messina i va conquerir la ciutat de Siracusa i la Ciutat de Panormus, aquesta última dominada pels cartaginesos.
Context
A mitjans del segle III aC els romans controlaven tota la península Itàlica, després d'haver derrotat tots els seus enemics -com els samnites i la lliga llatina- i d'haver refusat la invasió de Pirros de l'Epir.
Cartago era la potència militar i comercial de la Mediterrània occidental. La ciutat, situada en el que avui és Tunísia, era el centre d'un imperi que controlava la costa nord d'Àfrica, Sicília, parts de la península Ibèrica, Còrsega i Sardenya.
[edita] Inici
L'any 288 aC els mamertins, un grup de mercenaris italians, van ocupar la ciutat de Messina, al nord-est de Sicília, matant a tots els homes i prenent a les dones. Des d'aquí es van dedicar al saqueig de les zones pròximes. Hieró II, tirà de Siracusa, arribà al poder l'any 265 aC i decidí acabar amb el problema que suposaven als mamertins i assetjà la ciutat de Messina. Llavors el mamertins demanaren ajut tant als romans com als cartaginesos. Els romans no volien ajudar als mamertins que havien pres la ciutat d'una manera injusta i acabaven de lliurar una guerra contra Pirros. D'aquesta manera els primers en enviar tropes foren els cartaginesos. Roma no podia permetre l'extensió de la influència de Cartago i reaccionà aliant-se amb els mamertins. L'any 264 aC, Roma desplegà tropes a Sicília, essent el primer cop que les legions actuaven fora d'Itàlia. Obligaren a Siracusa a unir-se a la aliança i, d'aquesta manera, la guerra va quedar reduïda a una disputa entre Roma i Cartago.
Obtingut de "http://ca.wikipedia.org/wiki/Primera_Guerra_P%C3%BAnica"
dilluns, 11 de desembre del 2006
Astarté
Los fenicios al fundar la colonia de Gades trajeron consigo a sus dioses, una de las principales fue Astarté (Ashtart).
Esta diosa era la asimilación fenicia de la diosa Ishtar mesopotámica y era la diosa femenina protectora de ciudades como Sidó y Tiro. Los fenicios, principalmente los que provenían de Tiro, extendieron su culto en la colonia de Gades fundada en torno al 1100 aC.
Astarté representaba el culto a la madre tierra, el amor y la fertilidad, progenitora de todos los seres vivos. Posteriormente se convirtió en diosa del cielo; se identificó con la Inanna sumeria, la Isis egipcia y la citada Ishatar mesopotámica.
En la zona gaditana pudo existir algún templo a esta diosa, aunque algunos historiadores lo situan en las marismas de Huelva, siendo lugar de peregrinación y precursor de romerías más recientes, alguna de las cuales, como el Rocío, perviven con enorme fuerza.
dissabte, 18 de novembre del 2006
Eivissa púnica: Tànit.
Hola, benvinguts al nou blog de la deessa Tànit, per a navegants de més enllà de l'illa d'Eivissa. La gran cultura púnicoebusitana de la nostra illa és una de les més importants del món arqueològic. Ens agradaria que vinguessiu a visitar el nostre gran jaciment de la necròpolis des Puig des Molins, amb més de 3000 tombes de l'època púnica.
Pere.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
